Groc de plom-estany
Pigment: Groc de plom-estany o groc dels antics mestres
més informació.....
Groc de cadmi
Pigment: groc de cadmi, taronja de cadmi i vermell de cadmi
més informació.....
•••
Groc de crom
Pigment: groc de crom
més informació.....
Groc de crom
El groc de crom és un pigment compost per cromat de plom (PbCrO4), fabricat per primera vegada pel químic francès Louis Nicolas Vaquelin. S'utilitza, entre d'altres, en la fabricació de pintures, tintes d'imprenta, laques i plàstics.
La crocoïta —un mineral vermell ataronjat descobert el 1761 pel metge, científic i geòleg alemany Johann Gottlob Lehmann (1719-1767) i per Peter Simon Pallas el 1770— és un mineral compost per cromat de plom.
Vaquelin, a més a més de descobrir el seu ús com a pigment, també va utilitzar el cromat de plom per descobrir l'òxid de crom III (Cr2O3) o verd de crom, un altre pigment utilitzat en pintura i coloració de vidres.
El pigment es va utilitzar fins al 1870, moment en què es va abandonar el seu ús per la poca estabilitat i la poca resistència a la llum que oferia. I es va recuperar de nou a partir de 1918, quan, ja entrat el segle XX, la indústria química fou capaç de fabricarlo d'una manera cada vegada més estable i resistent.
Com tots els pigments de plom, és un material tòxic, i per tant s'han de prendre les precaucions adequades per utilitzar-lo amb seguretat.
Es fa servir en pintures a l'oli, al tremp o a la cola i en pintures acríliques i acuarel.la. Té un secatge molt bò i una perfecte opacitat.
És inestable als àlcalis, als àcids minerals i als gasos com el sulfur d'hidrògen o l'anhídric sulfurós. En presència de calç humida i amoníac es torna ataronjat (cromat bàsic de plom). Amb pigments orgànics es por reduïr en òxid de crom (d'un color verdós).
No s'ha de barrejar amb groc de cadmi ni amb pigments que continguin sofre, que l'ennegririen.
Els girasols de Van Gogh
A la seva edició de 1921 del llibre Els materials de pintura i el seu ús en l'art, Max Doerner diu:
“Els grocs de crom tapen magníficament i tenen un bon secatge. Els tons clars són per desgràcia molt poc sòlids a la llum i ja en pols adquireixen a la llum un color burt de cuir i en oli un color també marró brut verdós.
(…)
M'és conegut un cas en el qual les variacions del groc de crom clar actuen favorablement sobre el quadre; em refereixo als girassols de Van Gogh; aquests eren inicialment amb tota seguretat més vius, més cridaners i de color menys misteriós, menys enigmàtic que avui.”
Els últims estudis realitzats en quadres de Van Gogh i tubs de pintura de la seva època confirmen les sospites de Max Doerner:
Un equip internacional dirigit per Koen Janssens de la Universitat d'Ambers, Bèlgica, ha analitzat quadres de Van Gogh i uns tubs de pintura de l'època (del pintor flamenc Rik Wouters). Després de sotmetre la pintura a unes proves s'ha comprovat que les mostres que contenien una substància blanca (sulfat de bari, un pigment blanc utilitzat per aclarir el groc de crom) es tornaven marrons després d'uns dies d'exposició a la llum ultraviolada. Aquesta mateixa barreja de pintura s'ha trobat als quadres de Van Gogh amb els colors alterats.
El procés de degradació transforma el Cr(4) en Cr(3), essent els ions sulfur els que permeten i faciliten la reducció del crom. Aquesta degradació del pigment groc forma el compost Cr2O3 • 2H2O o oxihidrat de crom, més conegut com a vidrian o verd encès d'òxid de crom, un pigment de color verd. Segons sembla, la combinació d'oli de llinosa oxidat i verd vidrian i la falta de pigment groc resulta en un to marró ataronjat verdós.
Referències:
scienceinschool.org/2011/issue19/vangogh/Spanish
elmundo.es/elmundo/2011/02/15/cultura/1297762966.html